Els dialectes del català

Tradicionalment s'ha acceptat que la llengua catalana es pot dividir internament en dos blocs: el bloc de l'anomenat català oriental i el del català occidental. El català oriental abraça els territoris de la Catalunya Nord, la meitat oriental del principat de Catalunya, les Illes Balears i l'Alguer. El català occidental, en canvi, s'estén per les terres d'Andorra, de meitat occidental del Principat de Catalunya i pel País Valencià. 

Aquesta divisió la devem a Milà i Fontanals i se centra en les diferències entre els sistemes vocàlics àtons dels diferents parlars catalans. Així, Milà i Fontanals, el 1861, assenyalava el següent:

"Entre las muchas diferencias locales de pronunciación en diversos puntos de Cataluña, [...] se distinguen dos grandes divisiones: la parte occidental-meridional, en que se pronuncia el catalán con más limpieza y en general como se escribe, y la parte oriental, en que se altera la pronunciación, en que las vocales son menos limpias y en que hay sustitución de vocales. Esta sustitución es de la a a la e y la de la u a la o en todas las sílabas no acentuadas"

Amb tot, com veurem, els blocs oriental i occidental no són homogenis. A més, els dos blocs també es poden separar per mitjà de diferències fonètiques, morfològiques, sintàctiques i semàntiques. Cal tenir en compte, d'altra banda, que no existeix una línia de separació clara entre tots dos blocs, sinó que trobem una zona de transició on coexisteixen característiques d'un i altre blocs. 

Amb tot, podem classificar els dialectes catalans de la següent manera:                         

Bloc	Dialectes	Subdialectes i parlars
Català oriental	Septentrional o rossellonès	Capcinès
	Central	Septentrional de transició, salat, xipella, barceloní, tarragoní
	Balear	Mallorquí, menorquí, eivissenc-formenterer

  

Bloc	Dialectes	Subdialectes i parlars
Català occidental	Nord-occidental	Ribagorçà, pallarès, tortosí
	Valencià	Septentrional, central o apitxat, meridional (alacantí i “mallorquí”)

Dialectes constitutius i dialectes consecutius

Podem considerar que el català es comença a configurar a partir del segle VII, però serà al llarg dels segles posteriors que s’anirà perfilant amb trets nous, tot seguint la seua pròpia evolució i enriquint-se a través del contacte amb les cultures veïnes.

En aquesta època de configuració del català, però, es produeix un fet transcendental per a la història: l’arribada dels àrabs a la Península Ibèrica (s. VIII). A causa de la seua dominació, es formen al nord de la Península tot un seguit de nuclis cristians resistents que lluitaran per recuperar les terres perdudes. Serà allà on es consolidaran les llengües romàniques peninsulars, que s’estendran amb la futura dominació cristiana dels territoris del sud de la Península.

Com a resultat d’aquesta situació i de la posterior conquesta cristiana dels territoris del sud, podem distingir en el domini lingüístic català dos tipus de dialectes: els constitutius i els consecutius. Els dialectes constitutius són el resultat de l’evolució del llatí en l’àrea que encara avui ocupen. Els dialectes constitutius del català s’estenen per les terres situades al nord de la línia que va des de Mequinensa a l’Hospitalet de l’Infant (Camp de Tarragona), llevat de l’Alta Ribagorça, el Pallars Sobirà i el Capcir. Els dialectes consecutius, en canvi, són el resultat del trasplantament posterior del català, a causa de la conquesta cristiana posterior a la dominació musulmana. Aquests dialectes es troben a les terres del sud de la línia que va des de Mequinensa fins a l’Hospitalet de l’Infant, al territori que va des de l’Ebre fins a Guardamar, a les Balears i a l’Alguer.