EL VALENCIÀ

INFORMACIÓ GENERAL

Nom del parlar segons els parlants: valencià.

El valencià, o la llengua valenciana, és el dialecte que es parla als territoris de l’antic Regne de València, avui dit País Valencià. Les al·lusions antigues a la «llengua valenciana» han portat confusions i alguns han arribat a dir que és una llengua diferent de la catalana. Evidentment, això no és cert.

És un dialecte consecutiu.

Delimitació territorial: el valencià es parla en alguns territoris de l’antic Regne de València, avui dit País Valencià. A grans trets, se sent en aquestes comarques: Els Ports de Morella, el Maestrat, la Plana de Castelló, l’Alcatén, el Camp de Morvedre, el Camp de Túria, l’Hora de València, la Ribera del Xúquer, la Costera, la Vall d’Albaida, la safor, el Comtat, la Marina, l’Alcoià, les Vall del Vinalopó, l’Alacantí i el Baix Vinalopó. A la resta de comarques, com que van ser repoblades per aragonesos, s’hi parla castellà.

El nombre de parlants del País Valencià sobrepassa els dos milions. Això sí, el grau de vitalitat de la llengua catalana no és uniforme en tot el domini. Els nuclis urbans estan molt més castellanitzats que les zones rurals. Cal destacar, a més, que hi ha un sentiment d’inferioritat dels catalanoparlants, circumstància que no es dona en altres llocs de parla catalana.

ASPECTES FONÈTICS

El vocalisme tònic del valencià coincideix amb el del català oriental: [a], [ɛ], [e], [i], [o], [ɔ] i [u]. Ara bé, no coincideix en la seva distribució. Per exemple, en català oriental es diu pera amb [ɛ] i en occidental es diu amb [e]. 

Cal destacar que les vocals obertes són molt obertes i que el diftong decreixent [úi] tendeix a convertir-se en creixent: [wí].

El vocalisme àton és molt semblant al del català nord-occidental:

• No hi ha reducció vocàlica. 
• Quan les [ɛ] es troben en posició àtona esdevenen [e]. Ex. g[ɛ]l i g[e]lat. 
• Quan les [ɔ] es troben en posició àtona esdevenen [o]. Ex. d[ɔ]na i d[o]neta.
• La o inicial té tendència en convertir-se en au. Ex. ocell > aucell, oliva > auliva.

Consonantisme:

• Les oclusives sordes [p], [t], [k] es tornen sonores si van seguides de vocal: pit ample > pid ample. En canvi, quan estan seguides de consonant emmudeixen: rector-retor.
• S’articulen les erres finals.
• Els grups -NT, -LT, -NG (o -NC) en posició final solen articular la última oclusiva.

ASPECTES MORFOLÒGICS

El funcionament dels articles va en paral·lel amb el del català oriental i no amb l’occidental.

	Masculí	Femení
Singular	el	la
Plural	els	les

L’article personal s’ha reduït al grau zero. Ex. Ha vingut Xavier.

Els demostratius tenen la particularitat de conservar tres graus de llunyania: este, eixe (o ixe) i aquell. Passa el mateix amb el neutre (açò, això i allò) i amb els adverbis de lloc (ací, aquí/ahí, allí/allà).

Els possessius me, teu, seu formen el femení meua, teua, seua. Els possessius àtons es mantenen en paraules de proximitat quotidiana. Ex. mon pare, ma casa.

Perduren les formes plenes dels pronoms personals: me, te, se, ne, lo, los, mos, vos. Ex. Me sembla que vindré.

Les combinacions de pronoms són força fidels a les de la llengua antiga. Ex. li ho diré, li’n donarem, els el donen.

Hi ha una forta tendència a l’ús del diminutiu.

La primera persona singular del present d'indicatiu té -e com a desinència. Ex. cante, parle.

El passat simple encara té força vitalitat. Ex. Jo cantí tota la nit mentre les estrelles em ruixaven.

ASPECTES LÈXICS

-Hi ha molta coincidència entre el lèxic valencià i el castellà. Ho veiem en paraules com llavar, prompte, rabosa, xic...

-També són molt freqüents els arcaismes: orellals per dir arrecades, gord per dir gras, enutjar-se per irritar-se, badomia per ximplesa...

-A més, també són freqüents els desplaçaments semàntics, és a dir, hi ha paraules que comparteixen amb la resta del català, però que no volen dir el mateix. Per exemple, per dir paleta diuen obrer, el verb voler implica amor (com el «querer» castellà»), rentar vol dir esbandir i banyar vol dir mullar.

-Degut a la distribució geogràfica allargada del Valencià aquest dialecte ha estat molt en contacte amb el castellà i és per això que presenta molts castellanismes en el seu lèxic: borrego, ganado, entonces, cepillo...

ASPECTES SINTÀCTICS

-Absència de l’auxiliar «ésser» en els intransitius.

-Absència dels adverbis pas, força, gaire.

-El verb caldre només apareix en frases negatives.

SUBVARIETATS

El valencià apitxat s’estén des del nord d’Almenara, Algar i Casinos fins Antella i Albat de la Ribera. Aquest subdialecte es caracteritza perquè ensordeix el so /z/ en /s/ i el so /dz/ en /dx/. Així, per exemple, pronuncien rosa amb s sorda i viatge com viatxe.

El valencià septentrional comprèn la zona de transició entre el valencià i el nord-occidental. Entre altres coses el so africat /dz/ el pronuncien com /iz/. Per exemple, diuen viaige, feige, maijor. Com que és un dialecte de transició, la primera persona del singular del present d’indicatiu la diuen amb -o final.

El valencià meridional pronuncia el diftong ou com si fos au. Tant és així que diuen maura, bau, jau...Tampoc no pronuncien la d intervocàlica: sea per dir seda, roa per dir roda... Entre altres coses.