EL NORD-OCCIDENTAL
INFORMACIÓ GENERAL
El català nord-occidental és la varietat del català que comprèn
els territoris de la Ribagorça, el Pallars, Andorra, l’Alt Urgell, la Llitera,
la Noguera, la meitat occidental del Solsonès, la Segarra, l’Urgell, el Segrià,
el Baix Cinca les Garrigues i el Priorat. Els territoris de la Terra Alta, el
Matarranya, el Baix Ebre i el Montsià, però, s’en diferencien perquè es poden
considerar com una zona de transició cap al valencià.
Els territoris de
parla nord-occidental es reparteixen en tres àmbits administratius diferents:
1) El Principat
d’Andorra.
2) L’anomenada
"Franja de Ponent", dins de l’autonomia aragonesa, que, de nord a
sud, comprèn aquestes comarques: una part de l’Alta Ribagorça, la Baixa
Ribagorça, la Llitera, el Baix Cinca, una part de la Terra Alta i el
Matarranya.
3) El Principat de
Catalunya, on abraça les comarques incloses a la província de Lleida (deixant
de banda la Vall d’Aran, on es parla un dialecte occità, i la part més oriental
del Solsonès, inclosa la capital, Solsona, que queda ja dins del català
central) i les comarques del sud de la província de Tarragona. Aquests
territoris són, a la província de Lleida: una part de l’Alta Ribagorça, el
Pallars Sobirà, el Pallars Jussà, l’Alt Urgell, la Noguera, el Pla d’Urgell,
l’Urgell, la Segarra, el Segrià i les Garrigues. I a la província de Tarragona:
el Priorat, la Ribera d’Ebre, una part de la Terra Alta, el Baix Ebre i el
Montsià.
És un dialecte constitutiu.
És un dialecte constitutiu.
Extensió territorial del català nord-occidental
Factors socials
El català
nord-occidental es troba, en l’actualitat, immers en una situació de canvi. Aquesta
situació es veu afavorida sobretot pels dos factors següents:
1) La fragmentació
dels seus territoris en àmbits administratius en què el català es troba en
situacions molt diferents.
2) La pressió del
català estàndard en modalitat central a partir dels mitjans de comunicació i de
l’escolarització.
Segons l’actual divisió
dels territoris de parla nord-occidental, aquests es reparteixen en els tres
àmbits administratius següents:
1) El Principat
d’Andorra, on el català és l’única llengua oficial i el nord-occidental (amb
alguns trets orientalitzants), l’única varietat catalana emprada.
2) L’Aragó
catalanòfon, conegut popularment amb la denomació de "la Franja de
Ponent" o simplement "la Franja", on el català no compta ni amb
l’oficialitat ni amb l’adhesió dels mateixos parlants.
3) El Principat de
Catalunya, on el català és llengua cooficial emprada en l’administració, el
sistema educatiu i els mitjans de comunicació de massa, i on el nord-occidental
tendeix a acostar-se al català central, varietat de més pes demogràfic i
prestigi, en la qual es basa fortament la varietat estàndard difosa per
l’escola i pels mitjans de comunicació.
Aquesta dispersió
administrativa del català nord-occidental pot afavorir-ne una evolució
divergent en els diferents territoris, especialment pel que fa a la flexió
verbal, nominal i pronominal, que concentra els principals trets distintius
respecte del català central.
Cada cop més, els
parlants del nord-occidental coneixen dues varietats: la que els han transmès
els pares i la que penetra en el seu àmbit a través de l’escola i dels mitjans
de comunicació. Davant d’aquesta circumstància, el parlant pot mantenir
militantment les característiques tradicionals del seu dialecte, amb la càrrega
afectiva que comporten i la solidaritat que generen entre el grup d’origen, o
bé pot adoptar com a propis uns trets estàndard, prestigiosos, que cada dia
gaudeixen de més expansió.
ASPECTES FONÈTICS
Vocalisme
Vocalisme tònic
El català
nord-occidental té un sistema tònic de set fonemes vocàlics distribuïts en
quatre graus d’obertura, com la major part del català, però hi trobem algunes
divergències:
- Distribució
diferent. Paraules que en català oriental es pronuncien amb e oberta
(ę), en català nord-occidental es pronuncien amb e tancada (ẹ). Ex: cadẹna>cadęna/pẹra>pęra.
- En alguns
contextos, la Ẹ del llatí vulgar ha passat a ę. Ex: vęrd/tęla/tęl.
- La ę que provenia
de la Ę del llatí vulgar s’ha mantingut obertes en els mateixos contextos que
l’oriental. Ex: tęrra/hivęrn/dęu.
- Alguns mots han
seguit una evolució diferent. Ex: dǫs>dos/vęll>vell.
La distribució dels
fonemes vocàlics esmentats coincideix amb la que es dóna en valencià, l’altre
dialecte del bloc occidental, i difereix de la que presenta el bloc oriental,
perquè la E tancada del llatí vulgar, procedent de E llarga i I breu del llatí
clàssic, s’hi ha mantingut tancada (PIRA > p[e]ra,
CEPA > c[e]ba),
tret de casos en què aquella va seguida de certs contextos afavoridors de
l’obertura, com PILU > p[E]l,
VIRIDE > v[E]rd,
CIR RU
> c[E] rro,
VIDERE > v[E]ure.
Vocalisme àton
El vocalisme àton,
tant del nord-occidental com del valencià, consta de tres graus d’obertura i
cinc fonemes, perquè s’hi produeixen les neutralitzacions següents:
i la resta de
vocals es mantenen.
El resultat
d’aquestes neutralitzacions és que, en posició àtona, el nord-occidental
distingeix entre [a] i [e], confoses en vocal neutra en septentrional, central
i balear, i també entre [o] i [u], confoses en [u] en el bloc oriental,
exceptuant el mallorquí.
La distinció entre
a i e àtones és especialment rellevant, ja que té efectes morfològics, com són:
1) La diferenciació
entre masculins, habitualment acabats en e i femenins habitualment acabats en a: el sogr[e] i la sogr[a],
el mestr[e] i la mestr[a].
2) La diferenciació
entre primera i tercera persona del singular en l’imperfet d’indicatiu i el
condicional. La primera persona es realitza en a i la tercera en e: jo
cantav[a] i ell també cantav[e], jo
cantari[a] i ell també
cantari[e].
Hi ha, però, altres
neutralitzacions del vocalisme àton, a més de la que acabem d’explicar, que
afecten contextos concrets:
1) La a àtona
final es tanca en [e].
2) La e àtona
inicial s’obre en [a].
3) La o àtona
inicial provoca el diftong [aw].
4) La o àtona
seguida per i tònica es tanca en [u].
Consonantisme
L’inventari
consonàntic del nord-occidental coincideix amb el del català central. Com en
aquest, no es coneix el fonema fricatiu labiodental sonor, [v], que va
desaparèixer confós amb la bilabial /b/: [b]aca, ca[B]ar, [b]i. Només es
presenten modificacions en alguns subdialectes. Els trets més destacats del
consonantisme nord-occidental són aquests:
- Manca de
iodització en els grups C’L, G’L i L[j]:. Ex: palla/ull.
- L’ús de les
consonants africades prepalatals sorda o, menys sovint, sonora en posició inicial
i postconsonàntica, enfront de les varietats orientals, que utilitzen les
fricatives corresponents: Ex: txintxa/pantxa.
[tS]ocolata, mar[tS]ar, [dZ]ove, men[dZ]ar.
- Segregació de iod
per š. Ex: caixa /káįša/coix /kộiš/.
- L’emmudiment de
la erra final dels infinitius, dels noms polisíl·labs i d’al- guns
monosíl·labs, com en la major part del català oriental: canta(r), senyo(r),
flo(r), enfront de mar. A diferència del que passa en català central i
septentrio- nal, però, en nord-occidental quan la erra es manté no sol rebre el
reforç d’una t: ma[R] i no ma[Rt], co[R] i no co[Rt]. Ex: cor i no cort.
- Com a tret
peculiar, exclusiu, del català nord-occidental, que es dóna so- bretot en els
parlants de més edat, cal destacar la geminació de b i g postvocà- liques
davant de semivocal, és a dir, davant de iod o wau: rà[bb]ia, gà[bb]ia,
e[gg]ua.. Ex: gàbbia>gàbia/tébbia>tébia.
- La pèrdua de
l’oclusiva final dels grups de sonant o líquida més oclusiva: cam(p),
cantan(t), mol(t).
ASPECTES MORFOLÒGICS
Trets generals
- Ús de la
desinència -o en la 1ª persona del singular del Present d’Indicatiu. Ex: canto/parlo.
- Ús de les
desinències -ix o -ís en els verbs incoatius en la 1ª, 2ª i 3ª persona del
singular i en la 3ª del plural, tant en Present d’Indicatiu com en Present de
Subjuntiu. Ex: servix/servixa/servisca.
- Els plurals
d’alguns paroxítons acabats en n mantenen la nasal. Ex: hòmens>homes/àsens>
ases.
Morfologia nominal
Ja hem avançat
anteriorment que el català nord-occidental distingeix fonèticament els
masculins, acabats en e,
dels femenins, acabats en a,
a diferència del que s’esdevé en el català oriental, en què a i e àtones s’han confós en vocal neutra.
Això ha dut al tractament del sufix semiculte -ista, invariable segons la
llengua normativa, com si fos de dues terminacions, perquè s’ha creat un
masculí analògic acabat en e: un taxist[e], un periodist[e], un ciclist[e]. Paral·lelament,
els adjectius invariables en -aire o en -ble coneixen un femení analò- gic: una nena xerrair[a]/[E], una dona amabl[a]/[E].
En nord-occidental,
com també veurem que es dóna en valencià, es manté la nasal en els plurals dels
antics proparoxítons llatins acabats en ena, que en català medieval era general
a tot el domini: hòmens,
jóvens, còvens, àsens. Aquest tret conservador, també el trobem en les
àrees del català oriental més properes i amb més contactes amb el català
occidental: el tarragoní i el xipella, que són parlars de transició al
nord-occidental, i l’eivissenc, que té molts contactes amb el valencià.
Pel que fa als articles, com és general en el català
continental, el nord-occidental utilitza l’article literari, derivat d’ILLU,
ILLA, però en conserva les variants més arcai- ques: lo, los, la, les, com fa
l’alguerès (cadascun, és clar, amb la realització fonètica que li correspon:
[lo], [los], [la], [les], per al nord- occidental, i [lu], [lus], [la], [las],
per a l’alguerès). És a dir que, per al masculí, el nord-occidental utilitza
les anomenades formes etimològiques o plenes, enfront de les reforçades (el,
els) que fan servir el ros- sellonès, el català central i, com veurem més
endavant, el valencià. No cal dir que, en contextos vocàlics, les formes plenes
són substituïdes per les reduïdes, purament consonàntiques: [l] i [ls]/[lz]:
[lo] pare i la mare però la mare i [l] pare; [loz] hòmens però [l]’home; [los] cavalls estan cansats però crec
que [ls] cavalls han de reposar.
Les formes de
l’article determinat són també les que es fan servir davant de nom de persona: lo Joan i la Maria. Les
variants na (viva en balear) i en (viva en balear, central i
septentrional) són desconegudes en nord-occidental.
Dins els possessius, destaquen les formes de femení per a
un sol posseïdor.
Respecte dels demostratius, el
nord-occidental coneix dos graus de dixi, com tots els dialectes que hem vist
fins ara. La proximitat es marca amb el terme aque(s)t i la llunyania amb aquell. És freqüent el plural aquestos, amb inserció d’una
vocal de suport per a facilitar la pronúncia del grup triconsonàntic final; en
cas contrari, es redueix a aque(s)ts.
Els pronoms febles solen mantenir les formes plenes, me sembl[e] que plourà, te
criden, se pentin[e], [m]os veurem demà, ne tinc tres, lo
busquen, los han trobat, sempre
que en el context no hi hagi una vocal que permeti l’aparició de les reduïdes: no [m] sembl[e] que
sigo tard, diu que [l]
busquen, ja [n] tinc tres. Cal
remarcar, a més, la convivència de la forma plena vos amb la forma reduïda us, que amb el temps ha guanyat
molt de terreny, fins a esdevenir la forma pre- ferida en l’actualitat per la
població nord-occidental: vos
esperen o us esperen.
Morfologia verbal
La primera persona
del present d’indicatiu té la terminació [o]: jo cant[o]. Aquesta
desinència -o s’endinsa en
el valencià septentrional fins a una línia que va d’Alcalà de Xivert a Atzeneta
del Maestrat. Fonològi- cament, aquesta terminació és la mateixa que trobem en
el català cen- tral, tot i que en aquest es pronuncia [u] a causa de la reducció
vocàlica pròpia d’aquest dialecte: jo
cant[u].
La tercera persona
del singular del present d’indicatiu dels verbs de la primera conjugació i de
l’imperfet d’indicatiu i del condicional de totes les conjugacions acaba en
[e]: ell cant[e], ell
cantav[e], ell perdi[e], ell dor- mi[e], ell cantari[e],
ell perdri[e], ell dormiri[e]. Això
permet una distinció sistemàtica entre la primera i la tercera persones.
L’imperfet
d’indicatiu dels verbs de la
primera conjugació pot perdre la bilabial de la terminació (sempre que no
quedin en contacte dues aa: jo cantav[E] pot passar a jo canta[E], però jo
cantav[a] no es redueix). Les formes amb bilabial i sense conviuen en lliure
variació.
El present de subjuntiu pot realitzar-se seguint dos models
diferents, segons quin sigui el morfema de mode-temps seleccionat:
1) Model reduït
És el més
característic de l’àrea central i meridional del català nord-occidental. La
primera persona del singular presenta el morfema de mode-temps /a/ (realitzat
fonèticament com a [a] o com a [E], segons la zona) mentre que les persones 2,
3 i 6 presenten el morfema de mode-temps /o/ (realitzat [o]).
2) Model ampli
Coincideix amb el model valencià i és l’únic utilitzat en els subdialectes del nord, és a dir, en pallarès i ribagorçà. En aquest cas, els morfemes de mode- temps són els següents:
- /e/ per a la primera conjugació, que es realitza fonèticament [e] en tots els contextos.
- /a/ per a les conjugacions segona i tercera. En aquest cas, el morfema /a/ es realitza fonèticament [a] en posició final absoluta i es realitza [e] en síl·laba travada, és a dir, seguida de consonant.
Les formes en [o],
que ja hem dit que són pròpies de l’àrea central i me- ridional del català
nord-occidental, són considerades vulgars pels mateixos parlants d’aquest
dialecte, que tendeixen a substituir-les per les desinències en /a/ o en /e/,
que abans es trobaven només en àrees extremes del nord-occidental, o bé,
freqüentment, per les desinències en /i/, com les del català central: que jo canti (o que jo canta, per evitar el
sincretisme amb la tercera persona del singular), que tu cantis, que ell
canti, que ells cantin.
El morfema de
mode-temps per a l’imperfet de subjuntiu sol presentar tres va- riants
diferents:
1) /sa/ per a la
primera persona: que jo
cantess[a] o que jo cantess[E].
2) /s/ per a la
tercera persona: que ell
cantés.
3) /se/ per les
persones 2, 4, 5 i 6: que tu
cantesses, que naltres cantéssem, que valtres cantésseu, que ells cantessen.
La realització fonètica més habitual d’aquest segment és [se], tot i que les
persones 4 i 5 poden patir, segons les zones, diferents tipus de
transformacions vocàliques: cantéss[E]m,
cantéss[o]m, cantéss[a]m.
Els verbs
incoatius
L’increment dels
verbs incoatius presenta una /i/ tònica, com en valen- cià, i no pas una e com
en les varietats orientals. Les consonants de l’increment incoatiu
presenten molta variabilitat. Bàsicament, però, trobarem els dos models
següents:
1) Totes les formes incoatives reben el
mateix increment, que pot ser /iS/ o /is/:
2) Les formes incoatives coneixen dos increments: un per a les persones 2, 3 i 6 del present d’indicatiu (/iS/ o /is/) i un altre per a la primera persona del present d’indicatiu i per a les persones del subjuntiu (/isk/ o /iSk/):
ASPECTES SINTÀCTICS
Sintaxi
El tret més destacat de la sintaxi del català nord-occidental afecta les construccions que contenen un verb inacusatiu (de canvi de lloc, de canvi d’estat, d’aparició) i s’expandeix a d’altres que han passat per un procés d’inacusatització (locatives existencials i construccions pronominals de subjecte inespecífic), i consisteix en la manca de concordança de nombre entre el verb i el sintagma nominal posposat quan aquest és plural i indefinit (també definit, en el cas de les construccions impersonals amb se). Notem aquesta manca de concordança, que sí que es produeix en la resta de dialectes del català, en els exemples següents: ha arribat dos trens, aquí hi ve molts turistes, per aquest carrer quasi no hi pass[e] cotxes, en aques- ta fàbrica no hi treball[e] dones, es cull moltes maçanes, ja no cal més cadires?, sí que falt[e] dies per a la festa!
D’altra banda, un tret exclusiu de la zona central del nord-occidental, que es troba sobretot en els parlants de més edat, és l’ús d’un futur amb valor d’imperatiu i amb els pronoms posposats: faràs-ho, eh?; cridaràs-me, sents?; pensa-ràs-hi, sobretot!
ASPECTES LÈXICS
El lèxic és un dels camps en què la unitat del bloc occidental es fa més evident. Així, en català nord-occidental trobem una llarga llista de vocabulari compar- tit amb el valencià: apegar ‘encomanar’, atansar ‘acostar’, birbar ‘eixarcolar’, corder ‘xai’, amprar ‘manllevar’, espill ‘mirall’, estalzí ‘sutja’, melic ‘llombrígol’, romer ‘romaní’, timó ‘farigola’, xic ‘noi’, canut ‘canó de les agulles’.
A vegades aquests mots occidentals són vius també a les Illes, que mantenen termes que havien estat pancatalans en època medieval, però que, en la llengua moderna, han caigut en desús a la resta de territoris orientals: arena ‘sorra’, bes, beset o besada ‘pe- tó’, bres ‘bressol’, granera ‘escombra’, parèixer ‘semblar’, pigota ‘verola’, torcar ‘eixugar’.
Si ens centrem ja en els termes pròpiament nord-occidentals, trobarem un bon recull lèxic, que conté mots ja documentats des de l’època medieval: arna ‘casa d’abelles’, claviller ‘turmell’, m(o)ixó ‘ocell’, muricec ‘ratapinyada’, popa ‘mamella’, sangartilla ‘sargantana’, selló ‘càntir’, tona ‘bóta gran’, trebol ‘trespol’, tripó ‘testicle’, alendar ‘alenar’, revolví ‘remo- lí’. A més, alguns lexemes presenten significats propis: renegar ‘renyar’, pas- tisser ‘flequer’, guerxo ‘borni’.
ELS SUBDIALECTES DEL CATALÀ NORD-OCCIDENTAL
En els apartats següents, per completar la descripció del dialecte nord-occidental, afegirem a les característiques que hem donat fins ara aquelles que són pròpies de les àrees extremes i que determinen la presència de tres subdialectes en el si del nord-occidental: el pallarès, el ribagorçà i el tortosí.
El pallarès
Avui podem dir que es parla al Pallars, especialment al Pallars Sobirà, que té Sort com a cap de comarca, tot i que encara és possible resseguir alguns dels trets que el caracteritzen en territori d’Andorra i, fins i tot, de l’Alt Urgell (en localitats petites i entre informants d’una certa edat). És una zona extrema del domini, que tradicionalment havia estat de difícil accés, i això en justifica el conservadorisme.
El ribagorçà
El ribagorçà es parla a l’Alta i la Baixa Ribagorça i a la Llitera. La major part del territori d’aquest dialecte, doncs, està inclòs a la Franja d’Aragó. Les principals poblacions on es parla són: el Pont de Suert, Benavarri i Tamarit.
El tortosí
El subdialecte tortosí es pot considerar una gran àrea de transició entre el nord- occidental i el valencià. Estrictament comprèn el Baix Ebre (la capital comarcal, Tortosa, dóna nom al subdialecte) i el Montsià (Amposta), però també compartei- xen moltes de les característiques que veurem tot seguit la Ribera d’Ebre (Móra d’Ebre), la Terra Alta (Gandesa) i el Matarranya (Vall-de-roures).
Els parlars del Matarranya
La comarca del Matarranya, situada al límit entre l’Aragó i el País Valencià, a causa de l’aïllament, ha desenvolupat uns parlars d’originals peculiaritats respecte a la resta del català. En destacarem dues:
1) La presència, a les poblacions d’Aiguaviva, la Ginebrosa, la Torrevelilla i la Codonyera, del fonema fricatiu interdental sord, /T/, en els mateixos contextos en què apareix a la Ribagorça més occidental, és a dir, com a re- sultat dels grups llatins Ce,i, T[j], C[j] i com a evolució de l’africada /ts/ en els plurals dels mots acabats en -t: ‘cinc dits’. També s’hi troben restes de la interdental sonora, convertida en [d] o [D].
2) Un tret molt característic d’aquests parlars, en una àrea més àmplia, és que la e oberta del català preliterari diftonga sistemàticament en [jE] o en [ja]. Així, la paraula mel és pronunciada [mjEl] o [mjal], pèl, [pjEl] o [pjal] i cel, [TjEl].
Síntesi de trets dels subdialectes del Nord-occidental
Vocalisme tònic
Vocalisme àton
Consonantisme
Morfologia nominal
Morfologia verbal
