EL CATALÀ CENTRAL

INFORMACIÓ GENERAL

Nom del parlar segons els parlants:  català.

Delimitació territorial: s’estén entre la frontera política i una línia que comença del Nord de Cadaqués i acaba a la confluència de la Cerdanya amb l’Alt Urgell. Comprèn la part alta de l’Empordà, la Garrotxa, el Ripollès i la Cerdanya. 

En aquesta zona territorial hi ha una profunda vitalitat de la llengua.

És un dialecte constitutiu.

 

Zona territorial del català central

És el dialecte més antic de tots els dialectes orientals. Es va expandir geogràficament gràcies a la política de projecció mediterrània de comtes i reis de la Corona d'Aragó. Durant el segle XIII es van conquerir  i repoblar les Illes Balears. Un segle més tard, una colònia catalana es va instal·lar a l’Alguer (Sardenya). Aquestes actuacions tingueren com a conseqüències lingüístiques el naixement del dialecte balear i del dialecte alguerès.

Nombre de parlants: és el dialecte amb el pes demogràfic més gran, es concentra en grans nuclis urbans, com ara Barcelona, Tarragona, Girona, Manresa, Badalona, l’Hospitalet, Terrassa, Sabadell, Sant Boi de Llobregat. Gaudeix d’una gran vitalitat:   la cultura catalana té consciència del seu paper com a eina de comunicació tant familiar com administrativa i literària.

ASPECTES FONÈTICS

El sistema vocàlic tònic d’aquest dialecte està compost per set sons.

En català central es produeix una obertura de la /o/tancada quan es troba en síl·laba inicial tònica. Ex.['nɔm] 'nom'; [hɔrə] 'hora'.

El sistema vocàlic àton del català central està compost per tres sons i es caracteritza la confusió  entre la /o/i la /u/ en [u] i entre la  /a/ i la /e/ en [ə].

Aquesta confusió s’anomena neutralització.

 

Sistema vocàlic àton del català central

CONFUSIÓ  DE  A, E EN Ẹ	CONFUSIÓ DE O EN U
La A i E àtones del llatí es pronuncien com a  [ə].  Aquesta confusió és molt antiga: va començar a produir-se a l’Edat Mitjana. En un primer moment, només es trobava en posició pretònica, és a dir, abans de la vocal tònica. Ex: manà, per menà. A partir del segle XIII es va estendre a altres posicions. Ex: Sant Pera en comptes de Sant Pere. Així doncs, la neutralització fa que els mots pare i para (3a pers. sing. del pres. del verb parar) es pronunciïn de la mateixa manera: ['parə].	La O i U àtones llargues i el diftong llatí AU conflueixen en [u]. Ex. TORNARE > tornar [tur'na], PAUSARE > posar [pu'za]. Aquesta confusió és més tardana: sembla no es va produir fins a finals del segle XV o principis del segle XVI. A causa d'aquesta confusió, es pronuncia les /o/ i les /u/ àtones es pronuncien com a [u]. Ex. [baʃu] ‘baixo’, [kunseλ] ‘consell’.

Aquest és el sistema consonàntic del català central: 

Sonoritat	Bilabial  - +	Labiodental - +	Dental - +	Alveolar - +	Palatal - +	Velar - +	Labiovelar        - +
Oclusiva	p b		t d			k g
Nasal	m	ɱ		n	ɲ	ŋ
Lateral				ɫ	ʎ
Vibrant				r
Bategant				ɾ
Fricativa		f (v)		s z	ʃ ʒ
Africada				t͡s d͡z	t͡ʃ d͡ʒ
Aproximant	β		ð		j	ɣ	w

Supressió de les oclusives finals davant de la combinació de sonant amb oclusiva sorda. Així: 

-MP > m. Ex. ['ĸam] 'camp'; -NT> n. Ex. ['fɔn] 'font'; -LT> l. Ex. ['mol] 'molt'; -RT> r    Ex.  ['par] 'part'.

Hi ha, però, una certa oscil·lació en certs mots, segons el mot que els segueix. Ex. ['kamp əntik] 'camp antic'.

La iodització, o ieisme, és un fenomen que afecta els grups llatins C'L, G'L i LI, que passen a /j/ en comptes de /ʎ/. Així:

OCULU > ['uj]

REGULA> ['rejə]

PALIA> ['pajə]

L’àrea ioditzant se situa aproximadament entre la costa, les comarques del Penedès, del Solsonès i del Berguedà, al Nord s’apropa a la frontera amb França. La delimitació d’aquesta àrea no és gaire precisa, ja que aquest tret dialectal varia segons els mots. A més, és un fenomen que es troba en recessió: molts nuclis urbans originàriament ioditzants, per la pressió del subdialecte barceloní que practica el ‹‹lleisme››, han deixat de ser-ho. 

ASPECTES MORFOLÒGICS

El català central usa els articles en forma reforçada derivats de ILLU (llatí): el, la, els, les.

Utilitza un sistema de demostratius binari (aquest / aquell). Aquest sistema es diferencia del sistema de tres graus que usa el valencià (este, eixe, aquell).

Demostratius

AQUEST, AQUESTA, AQUESTS, AQUESTES

AQUELL, AQUELLA, AQUELLS, AQUELLES

Neutres	Adverbis de lloc
AIXÒ	AQUÍ
ALLÒ	ALLÀ

El català central usa la forma reforçada dels pronoms personals àtons quan es troben davant de consonant. Ex. et pentines, em rento.

Forma reduïda davant de vocal	Forma reforçada davant de consonant
m	em
t	et
s	es
l	el
ns	ens
us	-
ls	els
n	en

La desinència de la primera persona del present d’indicatiu és -o [u]. Ex. dormo, canto.

El segment llatí -ESC- dels verbs incoatius evoluciona fins -IX- Ex. competeixo, comparteixo, pateixo.

ASPECTES SINTÀCTICS

-El català central es caracteritza per fer sempre la concordança entre verb i SN. La concordança fins i tot es dona amb el verb haver-hi. Ex. Hi han moltes cadires.

En contrast amb el dialecte nord-occidental, el català central concorda habitualment els verbs transitius, les perífrasis aspectuals i els verbs modals amb el SN, tant si es troben en posició preverbal (davant del verb) com si es troben en posició postverbal (darrere del verb). Ex. Ara es comencen a votar els candidats a delegats del consell escolar; Ja es poden agrupar els participants; Aquests vidres es netegen en un no-res; Es van enfonsar tres vaixells.

Aquest parlar no distingeix entre per i per a i usa només la preposició per. Ex. La Marta va anar al parc per parlar amb la seva veïna; Calen treballadors per completar la plantilla. 

ASPECTES LÈXICS 

El lèxic específic es forma a partir de paraules com mirall, noi, llombrígol, xai/be, escombra, galleda, cargol, sorra.

SUBVARIETATS

 -El tarragoní.

S’entén pel Tarragonès, l’Alt Camp, el Baix Camp i la Conca de Barberà.

El tret més particular d’aquest subdialecte és la pervivència de la /v/ labiodental comuna en la llengua antiga que s’oposava a la bilabial /b/. Exemples: vaca [vaka]; fava [fava]; cavall [kavaʎ].

Constitueix una àrea dialectal de transició entre el català oriental i el català occidental. Per això, es composa de trets occidentals i de trets orientals.

Aquest subdialecte està composat majoritàriament per trets orientals, però també té alguns trets occidentals:

1)    t͡ʃ inicial o postconsonàntica es pronuncia com la ch castellana, no es pronuncia ʃ com en dialecte oriental . Per exemple: ‘txocolata’ xocolata; ‘txop’  xop; ‘martxar’ marxar. De la mateixa manera es pronuncia  d͡ʒ inicial o postconsonàntica, no es pronuncia ʒ com en el dialecte oriental. Per exemple: ‘tjuan’ Joan; ‘tgendre’ gendre. 

2)    Introducció de la iod /j/ amb el so ʃ intervocàlica o final, per exemple, caixa [káiʃə];  i amb el so ʒ intervocàlic, per exemple afegir [əf əiʒí]. 

3)    Palatalització de la n [ ɲ] a causa d’una iod. Per exemple, cuina ‘cunya’; feina ‘fenya’.4)    Els plurals amb –ns. Per exemple: ‘jóvens’ joves; cóvens coves.

  Respecte el lèxic, el tarragoní conserva arcaismes com ara aduir (endreçar); jurcar (esforçar-se) i mossarabismes salsa romesco o l’expressió caure de llombo (caure assegut); ditxam (dita); aufersó (coca petita allargada); enxaneta (noiet que s’enfila al cim d’un castell); guino (avar).

El barceloní

Té un gran pes demogràfic i està afectat pel contacte de llengües.

Trets fonètics. Pel que fa a la fonètica vocàlica, es produeix una alternança en l’obertura ᵋ / e i o / ɔ, es pot sentir llengua ll[ᵋ]ngua] o ll[e]ngua. I pel que fa a la fonètica consonàntica, és freqüent  l’ensordiment de ʒ en  ʃ , per exemple fe[tʃ]e’ fetge; corre[tʃ]a corretja, i l’africació de la ʃ , com ara [tʃ]imple 'ximple'.

Trets morfològics. Substitució de aquest per aquet; transformació del femení dues en dugues o el remplaçament de dues per dos; el sistema de l’article personal és hídrid: s’usa l’antic article personal en (davant de nom masculí començat per consonant) i l’article modern l’ (davant de nom masculí començat per vocal).

Trets lèxics. El seu lèxic està ple de castellanismes, per exemple tocino , trajo, tabaco, suelto. El lèxic del barceloní s’ha empobrit de mots clàssics com torcar (significat absorbit per eixugar o fregar), llevar (substituït per treure). La consciència d’incorrecció respecte un model normatiu ha contribuït a recuperar mots més correctes, s’ha substituït antes per abans, bombilla per bombeta. En l’àmbit familiar ha tingut un pes rellevant l’argot: pirar anar-se’n; clissar veure; clapar dormir.

El parlar salat

Es troba a Cadaqués i una estreta zona costanera que abraça del Ter al Tordera i comprèn pobles com Begur, Palafrugell, Llofriu, Mont-ras, Pals, Palamós, Castell d’Aro, Sant Feliu de Guíxols, Tossa, Lloret de Mar.

Aquest subdialecte es caracteritza per la utilització en règim intern dels articles derivats de IPSU, IPSA en comptes dels articles derivats de ILLU, ILLA.

	Masc. singular	Masc. plural	Fem. singular	Fem. plural
consonant	es	es	sa	ses
vocal	s’	ses	s’	ses

Exemples: es carro, es carros; es arbre, ses arbres; sa cartera, ses carteres; s’oliva, ses olives.

L’ús d’aquest article va ser barrejat amb el nom salat. Per això, els usuaris d’aquest subdialecte se’n diu que salen.

Aquest  subdialecte és un fenomen caduc, només salen certs grups socials com el dels mariners i els pagesos i la generació més vella.

El ‹‹xipella ››

Comprèn des de l’Alt Urgell fins a la Conca de Barberà. També inclou punts com Tuixén, Les Oluges, Santa Coloma de Queralt, Barberà de la Conca, Solivella, Blancafort. Se situa entre el català oriental i català occidental.

La seva característica principal és la incorporació de la i com a resultat de la substitució de la e final àtona: formatgi (formatge); beuri (beure); rosis (roses); lis vaquis (les vaques); (ell) doni , dóna  (cat. occ. done).