Els dialectes del català
Tradicionalment s'ha acceptat que la
llengua catalana es pot dividir internament en dos blocs: el bloc de
l'anomenat català oriental i el del català occidental.
El català oriental abraça els territoris de la Catalunya Nord, la meitat
oriental del principat de Catalunya, les Illes Balears i l'Alguer. El català
occidental, en canvi, s'estén per les terres d'Andorra, de meitat occidental
del Principat de Catalunya i pel País Valencià.
Aquesta divisió la devem a Milà i
Fontanals i se centra en les diferències entre els sistemes vocàlics àtons dels
diferents parlars catalans. Així, Milà i Fontanals, el 1861, assenyalava el
següent:
"Entre las muchas diferencias locales
de pronunciación en diversos puntos de Cataluña, [...] se distinguen dos
grandes divisiones: la parte occidental-meridional, en que se pronuncia el
catalán con más limpieza y en general como se escribe, y la
parte oriental, en que se altera la pronunciación, en que las vocales son menos
limpias y en que hay sustitución de vocales. Esta sustitución
es de la a a la e y la de la u a
la o en todas las sílabas no acentuadas"
Amb tot, com veurem, els blocs oriental i
occidental no són homogenis. A més, els dos blocs també es poden separar per
mitjà de diferències fonètiques, morfològiques, sintàctiques i
semàntiques. Cal tenir en compte, d'altra banda, que no existeix una línia
de separació clara entre tots dos blocs, sinó que trobem una zona de transició
on coexisteixen característiques d'un i altre blocs.
Amb tot, podem classificar els dialectes
catalans de la següent manera:
Bloc
|
Dialectes
|
Subdialectes i parlars
|
Català oriental
|
Septentrional o rossellonès
|
Capcinès
|
Central
|
Septentrional de transició, salat, xipella,
barceloní, tarragoní
|
|
Balear
|
Mallorquí, menorquí, eivissenc-formenterer
|
Bloc
|
Dialectes
|
Subdialectes i parlars
|
Català occidental
|
Nord-occidental
|
Ribagorçà,
pallarès, tortosí
|
Valencià
|
Septentrional,
central o apitxat, meridional (alacantí i “mallorquí”)
|
Dialectes
constitutius i dialectes consecutius
Podem considerar que el català es comença a configurar
a partir del segle VII, però serà al llarg dels segles posteriors que s’anirà
perfilant amb trets nous, tot seguint la seua pròpia evolució i enriquint-se a través
del contacte amb les cultures veïnes.
En aquesta època de configuració del català, però, es
produeix un fet transcendental per a la història: l’arribada dels àrabs a la
Península Ibèrica (s. VIII). A causa de la seua dominació, es formen al nord de
la Península tot un seguit de nuclis cristians resistents que lluitaran per
recuperar les terres perdudes. Serà allà on es consolidaran les llengües
romàniques peninsulars, que s’estendran amb la futura dominació cristiana dels
territoris del sud de la Península.
Com a resultat d’aquesta situació i de la posterior
conquesta cristiana dels territoris del sud, podem distingir en el domini
lingüístic català dos tipus de dialectes: els constitutius i els consecutius.
Els dialectes constitutius són el
resultat de l’evolució del llatí en l’àrea que encara avui ocupen. Els
dialectes constitutius del català s’estenen per les terres situades al nord de
la línia que va des de Mequinensa a l’Hospitalet de l’Infant (Camp de
Tarragona), llevat de l’Alta Ribagorça, el Pallars Sobirà i el Capcir. Els
dialectes consecutius, en canvi, són
el resultat del trasplantament posterior del català, a causa de la conquesta
cristiana posterior a la dominació musulmana. Aquests dialectes es troben a les
terres del sud de la línia que va des de Mequinensa fins a l’Hospitalet de l’Infant,
al territori que va des de l’Ebre fins a Guardamar, a les Balears i a l’Alguer.