EL VALENCIÀ
INFORMACIÓ GENERAL
Nom
del parlar segons els parlants: valencià.
El
valencià, o la llengua valenciana, és
el dialecte que es parla als territoris de l’antic Regne de
València, avui dit País Valencià. Les al·lusions antigues a la
«llengua valenciana» han portat confusions i alguns han arribat a
dir que és una llengua diferent de la catalana. Evidentment, això
no és cert.
És un
dialecte consecutiu.
Delimitació territorial: el valencià es parla en alguns territoris de l’antic Regne de València, avui
dit País Valencià. A grans trets, se sent en aquestes comarques:
Els Ports de Morella, el Maestrat, la Plana de Castelló, l’Alcatén,
el Camp de Morvedre, el Camp de Túria, l’Hora de València, la
Ribera del Xúquer, la Costera, la Vall d’Albaida, la safor, el
Comtat, la Marina, l’Alcoià, les Vall del Vinalopó, l’Alacantí
i el Baix Vinalopó. A la resta de comarques, com que van ser
repoblades per aragonesos, s’hi parla castellà.
El nombre
de parlants del País Valencià sobrepassa els dos milions. Això sí, el grau de vitalitat de la llengua catalana no és uniforme en tot
el domini. Els nuclis urbans estan molt més castellanitzats que les
zones rurals. Cal destacar, a més, que hi ha un sentiment d’inferioritat
dels catalanoparlants, circumstància que no es dona en altres
llocs de parla catalana.
ASPECTES FONÈTICS
El vocalisme tònic del
valencià coincideix amb el del català oriental: [a], [ɛ], [e], [i], [o], [ɔ] i [u]. Ara bé, no
coincideix en la seva distribució. Per exemple, en català oriental
es diu pera amb [ɛ] i en occidental es diu amb [e].
Cal
destacar que les vocals obertes són molt obertes i que el diftong decreixent [úi] tendeix a convertir-se en creixent: [wí].
El vocalisme àton és
molt semblant al del català nord-occidental:
-
No hi ha reducció vocàlica.
- Quan les [ɛ] es troben en posició àtona esdevenen [e]. Ex. g[ɛ]l i g[e]lat.
-
Quan les [ɔ] es troben en posició àtona esdevenen [o]. Ex. d[ɔ]na i d[o]neta.
-
La o inicial té tendència en convertir-se en au. Ex. ocell > aucell, oliva > auliva.
Consonantisme:
-
Les oclusives sordes [p], [t], [k] es tornen sonores si van seguides de vocal: pit ample > pid ample. En canvi, quan estan seguides de consonant emmudeixen: rector-retor.
-
S’articulen les erres finals.
-
Els grups -NT, -LT, -NG (o -NC) en posició final solen articular la última oclusiva.
ASPECTES MORFOLÒGICS
El funcionament dels articles va en paral·lel amb el del català
oriental i no amb l’occidental.
Masculí
|
Femení
|
|
Singular
|
el
|
la
|
Plural
|
els
|
les
|
L’article personal s’ha reduït al grau zero. Ex. Ha
vingut Xavier.
Els demostratius tenen la particularitat de conservar tres graus
de llunyania: este, eixe (o ixe) i aquell. Passa el mateix amb el
neutre (açò, això i allò) i amb els adverbis de lloc (ací,
aquí/ahí, allí/allà).
Els possessius me, teu, seu formen el femení
meua, teua, seua. Els possessius àtons es mantenen en
paraules de proximitat quotidiana. Ex. mon pare, ma casa.
Perduren les formes plenes dels pronoms personals: me, te,
se, ne, lo, los, mos, vos. Ex. Me sembla que vindré.
Les combinacions de pronoms són força fidels a les de la llengua
antiga. Ex. li ho diré, li’n donarem, els el donen.
Hi ha una forta tendència a l’ús del diminutiu.
La primera persona singular del present d'indicatiu té -e com a desinència. Ex. cante, parle.
El
passat simple
encara té força vitalitat. Ex. Jo cantí tota la nit mentre les
estrelles em ruixaven.
ASPECTES LÈXICS
-Hi ha
molta coincidència entre el lèxic valencià i el castellà.
Ho veiem en paraules com llavar, prompte, rabosa, xic...
-També
són molt freqüents els arcaismes:
orellals per dir arrecades, gord per dir gras, enutjar-se per
irritar-se, badomia per ximplesa...
-A
més, també són freqüents els desplaçaments
semàntics, és a dir, hi
ha paraules que comparteixen amb la resta del català, però que no
volen dir el mateix. Per exemple, per dir paleta diuen obrer,
el verb voler implica
amor (com el «querer» castellà»), rentar
vol dir esbandir i banyar
vol dir mullar.
-Degut
a la distribució geogràfica allargada del Valencià aquest dialecte
ha estat molt en contacte amb el castellà i és per això que
presenta molts castellanismes
en el seu lèxic: borrego, ganado, entonces, cepillo...
ASPECTES SINTÀCTICS
-Absència de l’auxiliar «ésser» en els intransitius.
-Absència dels adverbis pas, força, gaire.
-El verb caldre només apareix en frases negatives.
SUBVARIETATS
El valencià apitxat s’estén des del nord d’Almenara,
Algar i Casinos fins Antella i Albat de la Ribera. Aquest subdialecte
es caracteritza perquè ensordeix el so /z/ en /s/ i el so /dz/ en
/dx/. Així, per exemple, pronuncien rosa amb s sorda i viatge com
viatxe.
El valencià septentrional comprèn la zona de transició
entre el valencià i el nord-occidental. Entre altres coses el so
africat /dz/ el pronuncien com /iz/. Per exemple, diuen viaige,
feige, maijor. Com que és un dialecte de transició, la primera
persona del singular del present d’indicatiu la diuen amb -o
final.
El valencià meridional pronuncia el diftong ou com si
fos au. Tant és així que diuen maura, bau, jau...Tampoc no
pronuncien la d intervocàlica: sea per dir seda, roa per dir
roda... Entre altres coses.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada